Alot Olot
Recerca, exposició i publicació. Olot, 2024
Amb Roger Serrat-Calvó
El caràcter de la ciutat d’Olot i el seu entorn, a través del paisatge i l’arquitectura, centren l’assaig visual: Alot Olot. Arquitectura, paisatge i deliri garrotxí. Reflecteix una sensibilitat col·lectiva, compartida a totes les capes de la societat, on segurament planeja l’aura de l’Escola d’Art. I, també, la contradicció no resolta entre la idealització del paisatge bucòlic dels pintors paisatgistes i el desenvolupament industrial de la ciutat, impulsat per artesans formats a la mateixa escola.
Aquest relat està construït per mobles, rètols, habitacions, edificis, façanes, carrers, jardins i paratges. Agrupa situacions específiques del que s’ha construït a Olot i el seu entorn, bé siguin comunes i repetides a manera de patró, o bé fets singulars i excepcionals. Ben segur que hi ha tants paisatges com observadors i, també, tanta bellesa, segons com es miri. Vistes a la vegada, expressen, al nostre entendre, tres dualitats que aixopluguen el conjunt de casos d’aquest relat i ves a saber si del caràcter de la ciutat: curiositat i imaginació, rigor i sensibilitat, enginy i fantasia.
S’han estimat aquells exemples que permeten formar parelles i transmetre idees que s’evidencien per la comparació. La tria i la posada en relació d’aquests paisatges és el propòsit principal de la publicació. Pocs casos tindrien prou interès per si sols; en canvi, agrupats prenen un sentit. D’aquí en sorgeix la maquetació d’aquest llibre, amb dues imatges cada doble pàgina, i on cada parella complementa d’alguna manera la comparació de les dues anteriors i anticipa les dues vinents.
Ernest Lluch usava l’expressió efecte seu quan l’aïllament geogràfic d’un territori feia que la despesa econòmica revertís en el mateix àmbit i contribuïa a una dinamització econòmica autoestimulada. Aquest mateix concepte es podria traslladar als camps de l’arquitectura i de les arts visuals. L’isolament propicia que les persones s’alimentin del seu ideari iconogràfic i el reformulin a la seva manera, successivament, fins i tot arribant al deliri. I l’Escola d’Art d’Olot (1783) té un paper important en aquest efecte seu i esdevé la cruïlla de molts aspectes. És coneguda pels pintors paisatgistes que, a partir de mitjan segle xix, van projectar un imaginari basat en un paisatge bucòlic d’atmosfera humida, verd frondós profund, aigua abundant i substrat volcànic. Tot i això, el propòsit principal de l’Escola era formar personal per dissenyar els estampats de les indianes que es produïen a la puixant protoindústria local. Posteriorment, s’hi va afegir la indústria tèxtil i la dels sants, precisament instaurada a la inversa, per donar sortida als estudiants de l’Escola. Estem parlant, doncs, de milers de treballadors dedicant la jornada laboral a tasques artesanes, o fins i tot artístiques, durant els segles xix i xx.
Sorgirien de la mateixa Escola dues maneres d’entendre la ciutat: el treball i la fàbrica i el paisatge bucòlic i el món rural, que desemboquen en una contradicció, encara no resolta avui dia, i que segurament està al darrere de molts dels casos i del caràcter de la ciutat.
